|
|
Introduccio
Economia
En Societat
Descripció de l’Estructura i dinàmica de les Societats Contempor
Cultura
Politica
Identitats nacionals i post-nacionals, dintre d’un Mercat Global
Cultura
Al voltant del tema que ens ocupa, l’estratègia neoconservadora va per dos parts. Primerament, atacant als que consideren els enemics o inductors d’aquesta mena de cultura egocèntrica, que ells anomenen una nova classe, i que són, aquells que prediquen una certa cultura humanista.
En una segona part, produint un canvi de mentalitats culturals al sí de la societat, per intentar aconseguir, que la societat recupere els valors calvinistes que feren possible l’actual benestar i fortalesa econòmica. Ells així ho fan, i la prova, els governs de Reagan i Thatcher.
Altre tema bàsic plantejat al nostres dies, i que afecta a l’estabilitat de la societat civil és el futur del treball a les societats occidentals actuals. Tant Marx com Weber compartien una visió en comú, el treball es la font de creació i consolidació de la Societat Civil, d’integració social, i tots dos feien, cadascú a la seva manera, un cant en favor del treball com a l’única via de desenvolupament de la persona.
Les teories de Marx, i posteriorment de Gramsci, sobre la legítima pretensió de la classe obrera de convertir-se en classe dirigent es basaven precisament en la idea de Hegel del poder formatiu i educatiu del treball. Però aquesta visió no es manté en lloc. Tal i com deia Gianni Vattimo en un article publicat a El PAIS, el passat mes de Maig de 1997, el sistema de producció capitalista necessita cada vegada menys ma d’obra, siga quina siga la seua qualificació, per produir un volum creixent de riquesa.
La revolució informàtica i la mundialització dels intercanvis estan fent néixer una nova societat en la que el llocs de treball tradicionals, a temps complet, simplement desapareixeran. A l’atur engendrat per les mutacions tècniques s’hi afegirà la precarietat creixent de les feines. El model de societat salarial en la que cadascú tenia una col•locació estable, a jornada complerta, que li ocupava la major part del seu temps, ja està depassat.
El ser treballador-empleat ha deixat de ser la principal forma d’identificació social. Serà temps de tornar a llegir “Del Paro al Ocio” de Luis Racionero.
Als anys seixanta es feu famós un llibre de Paul Lafargue, cunyat de Marx per cert, el qual, entre altres obres va escriure un opuscle titulat “El derecho a la Pereza ” , escrit a la presó de Saneté-Pélagie l’any 1.883, i dedicat als seus col•laboradors de L’Egalité.
A l’obra citada assenyalava: “Una extraña locura invade a las clases obreras donde reina la civilización capitalista ... Esta locura es el amor al trabajo, la pasión enfermiza por el trabajo .. el trabajo es la causa de toda degeneración intelectual, de toda defor-mación orgànica” Marcuse en obres seves tals com One-Dimensional Man i Eros and Civilitzation (als que tinc que agrair que afegiren nivell de motivació personal per estudiar anglès), també clamava per la força revolucionaria de la peresa, per l’objectiu d’autorrealització personal com únic projecte vital digne.
El projecte vital a desenvolupar eren els mateixos que el de Jack Kerouac al llibre “En el camino”, i el de la pel•lícula Easy Rider. Però, aquests somnis hippies dels 60-70, d’aquesta economia capitalista alternativa, d’aquesta concepció del treball com quelcom que sols era útil si servia per realitzar-me com persona, toparen amb la crua realitat econòmica de la crisi de 1.975 i després amb la de 1.989. Es cert que sense treball i esforç cap societat pot sobreviure, però és tan desitjable escapar d’aquesta esclavitud, que és impossible no deixar de somniar amb el treball com autorrealització.
La maledicció dels occidentals és que a partir dels anys 80 deixarem d’ésser els únics grans productors del món, però encara asseguraven a la població una estabilitat econòmica mínima, via subsidis i ajuts socials, independentment de la seva fortuna social, del seus nivell d’esforç personal per sortir-se’n de les situacions de penúria social. Alhora, els Set Dragons d’Orient començaren a llençar foc, i a la seva manera, ells sí que són encara calvinistes.
Confiem que aviat els seus joves també vulguen ser hippys. Recordem ací que un informe elaborat per el World Economic Forum sobre competitivitat en 1.996, indica que Europa perd competitivitat, i Singapur esdevé el nucli econòmic més competitiu, seguit de Hong-Kong.
Andre Gorz es lamenta de com, a les societats capitalistes occidentals, la raó econòmica a acabat imposant la seva llei, provocant el divorci entre treball i vida, la producció i les necessitats, l’economia i la societat. Per a ell el treball ha deixat d’ésser un projecte emancipador per al proletariat.
Per a Gorz l’evolució cultural va en sentit de fer passar a un segon terme el valor del treball, la preocupació per l’èxit social i professional, i fa passar a un primer pla la “realització personal” i l’establiment de nous lligams socials. Aquesta evolució cultural encara no ha estat expressada en un discurs social i polític. Falta el reconeixement social de la legitimat i del valor d’aquesta aspiració.
En tercer lloc, observar que a esdevingut al món econòmic. Cap de les teories econòmiques existents explica els principals esdeveniments econòmics dels anys compresos entre 1.975 i 1.995, ni hagueren pogut predir-los. La nova realitat va més enllà que les teories existents. En la nova economia transnacional d’hores d’ara l’objectiu no és la maximització del benefici, sinó la maximització del mercat.
La teoria econòmica contemporània encara suposa que l’única economia que importa, l’única que existeix com a marc referencial és l’economia nacional, però, la realitat observable indica que la macroeconomia nacional, és ara una economia mundial. Tanmateix, hem pogut observar com, en la darrer reunió de la Comissió Europea, celebrada en Florència, els presidents dels govern han rebutjat la proposta feta per Santer de fer un programa europeu de lluita contra l’atur i han preferit optar per polítiques nacionals; un greu error.
Hui en dia la realitat econòmica a fet esclatar fronteres (d’això ja en parlarem després), l’economia ja és més transnacional que nacional. A l’economia transnacional hi ha actualment quatre unitats semblants, quatre variables parcialment depenents, lligades i interdependents, però no controlades cadascuna per les altres. L’Estat Nacional és una d’aquestes unitats. La segona seria la Regió Econòmica, un exemple seria la Unió Europea.
La tercera, l’Economia Mundial del diners, del crèdit i dels fluxos d’inversió; està organitzada per la informació, que ja no coneix fronteres nacionals. La quarta, l’empresa transnacional, no necessàriament una gran empresa, que contempla el conjunt del món com un mercat, és a dir, com una ubicació tant per produir com per vendre bens i serveis. Cada una de les teories econòmiques clàssiques, que fins ara fèiem servir, postulava que existia un marc general de l’actuació i que cada esfera d’actuació econòmica era depenent de i funció de, dintre d’un marc general que ho abastava tot.
En el present, cap de les actuals esferes econòmiques controla per complert a les altres tres i cap es totalment controlada per les altres, però cap és tampoc totalment independent de la resta. Segons Paul Krugman , en l’actual reali-tat econòmica sols es disposen de teoremes econòmics, és a dir, fórmules i formulacions que descriuen o expliquen aquest a aquell fenomen, que resolen aquest o aquell problema, però no es disposa ja d’un sistema econòmic totalitzador i coherent en totes les seves variables, no es disposa d’una Política Econòmica, tal i com l’enteníem fins ara.
L’economia política que segueix practicant-se, encara es basa en el motlle matemàtic elaborat per León Walras. És un model mecànic, que no té en compte els actuals avanços en matemàtica, que tenen com axioma més important la teoria de la complexitat, la qual demostra que els sistemes complexos no permeten la predicció completa, sols aproximacions, i sovint no massa fiables. Aquesta nova realitat axiomal es coneix com l’efecte papallona, i es fonamenta sota la teoria del Caos.
L’economista de Chicago, George J. Stigler, guanyador en 1.982 del premi Nobel d’Economia, ha demostrat, que cap de les regulacions intentades pel govern dels EE.UU per controlar, dirigir o regular l’economia, ha funcionant, al resultar ineficaces o produir resultats oposats als previstos. Ara sabem que així és com funciona l’efecte papallona; determinisme del segle XIX, versus Caos del segle XX.
|
|
|
|
|